Quan surt l’ocellet i és de color blau
Escrit pel iconejero sota la categoria littechratus el 3rd March, 2010
Fa un temps, molt de temps si el comptem en unitats de temps digitals, que uns ocells blaus amb nom d’onomatopeia de cadernera volen per la Xarxa. De fet, n’hi ha tants, que fins i tot Google ha volgut tenir una espècie pròpia (quatricolor), però no li va massa be l’experiment.
Un servidor en té un que piola un o dos cops al dia, i ho fa molt més quan és negre nit o mentre sóc a llocs poc freqüents. És de color blau i és terrífic. De vegades canta bé, de vegades canta malament. Fins i tot es permet, de vegades, una mica d’autocrítica o cinisme.
Malgrat portar-lo engabiat a l’iPhone, és un ocell que pot viure en gairebé qualsevol medi (en el sentit de medi ambient, no de mitjà) digital, sempre i quan en tingui connexió al núvol.
Però el més maco de tot plegat és que aquest ocell m’ensenya els cants dels altres ocells dels amics. I és que és molt social, francament. Podria demanar-li que em piolès moltíssimes coses, tantes que no podria viure prou anys per escoltar-les. Però em conformo amb algunes poquetes de ben maques. També li puc demanar que em pioli notícies, novetats o altres cosetes que veiem d’interès. Fins i tot puc demanar-li que allò que li faig piular, ho piuli també en el facebook. Xulu eh?
Ah! És clar. Els detractors. Com en tot. Que si la vida privada, que si el temps, que si els amics no són això, que bla, bla, bla. Passo, amb tot el meu respecte per endavant vers totes les opinions. I per a mostrà, un botó (aquesta frase feta és correcte en català?): I és que, ara que això dels terratrémols comença a estar massa freqüent, els científics de la USGS han decidit fer servir el twit d’un ocellet blau pels seus i els nostres interessos.
El meu ocellet és diu iconejero. Podeu seguir-lo aquí.
Un dret nou, de tota la vida.
Aquest matí ha sorgit aquest tema en una conversa amb uns companys (be, companyes per a ser exactes). La situació és la següent: què passa si desenvolupant les nostres tasques fem això que s’anomena ‘la gran cagada’? La resposta unànime ha estat que no ens haurien de despatxar. Però hi ha més. S’ha esmentat el DRET a EQUIVOCAR-SE, i és que cap de nosaltres és perfecte.
Són obvietats, però de vegades el bosc no ens deixa veure els esquirols.
PS Per cert, sabeu què és el moviment anti-folk? Sona maleïdament be (Minor Love. Adam Green. 2010) !!
ca(d)alà
Escrit pel iconejero sota la categoria En veu alta el 23rd February, 2010
Aprofitant que no hi ha roba estesa i, abans de girar cua, us deixo una colla de paraulots per tal que no jeieu al jaç i (apreneu/aprengueu) sense jugar-vos-hi la pell*. Esteu/Estigueu segurs/es que guanyareu punts i que no esteu llaurant en arena. Així doncs, lligueu caps, guanyeu-vos les garrofes* i ningú podrà dir que heu begut oli. I si no voleu que us inflin els morros* digueu-les en veu forta i sense respirar i en aquest ordre. I més difícil encara, que sé que vosaltres (i nos) podem: escatir què volen dir.
soll, corifeu, aürt, tossoló, al·lot, espill, ca, suspecta, tust, ampul·losa, misticoides, infaust, escatir, pruïja i flegmàtic
Xulu, eh? Doncs apa. Lliçò de lèxic apresa/apressa (sorda o sonora? Be. Deixarem la fonètica per més endavant…)
Bona nit!
PS Us he deixat un parell o tres de tries, com a exercicis.
* considereu-les eufemismes 
Floreta (1)
Ahir em van llançar una floreta que avui , de nou, m’han llançat: “Ponderado”, en castellà central, del ric, del que més m’agrada. I com que un servidor de vos no té tota la cultura que li agradaria tenir, doncs ha anat a consultar el Diccionario de La Lengua Española, Vigésima segunda edición (Real Academia Española):
ponderado, da.
(Del Part. de ponderar).
1. adj. Dicho de una persona: Que procede con tacto y prudencia.
I és clar. Què podia fer davant aquesta formosa paraula? Doncs només una cosa, està clar: flipar! Mai ho hauria dit. Però si aturo el temps, només uns segons, i ho rumio, veig que potser sí és veritat. I m’agrada, perquè té a veure amb la professionalitat i amb la meva vida personal. No te n’adones, i continues creixent…
Ho havia de compartir amb vosaltres. En part, és gràcies a vosaltres.
Creixement personal putatiu
Escrit pel iconejero sota la categoria En veu alta el 19th February, 2010
Avui ha estat un dia important en la meva vida. Ha estat gràcies a un intent de putada en la feina afer nimi, però ha representat un creixement personal. I això sempre és positiu. De què es tracta, us preguntareu. Bé, ho farem breu, resumit, objectivat i despersonalitzat:
- Algunes persones necessiten justificar el lloc que ocupen en la jerarquia empresarial, encara que les tasques que desenvolupen puguin ser, fins i tot, fictícies.
- Algunes persones, suposo que pel recordatori evolutiu impremtat en el nostre ADN, no gestionen gens bé el canvis. I els canvis, en les organitzacions, són la vida i l’existència.
- Algunes persones, entre les quals m’incloc, actuem de bona fe, la qual cosa evidencia una limitació a l’hora d’analitzar la paronàmica que ens envolta. És a dir, en la jungla, sense ulls de peix, es fa difícil saber per on podria venir una queixalada.
Com resolem això? O, expressat en dialèctica més moderna i ajustada a la terminologia de la Resolució de Conflictes, com gestionem això?
- Rajant Comptant amb bons companys, amics, que sempre són allà.
- Comptant amb l’energia d’un mateix, que pot dirigir cap a on convingui.
- Reposant les idees, abans d’actuar, fent que la vena del coll no exploti.
- Despersonalitzant-t’ho totalment: només es tracta d’un acte de supervivència
- Fent servir el millor de la cultura anglesa (britànica): el sentit de l’humor
Apa doncs. Un dia nou.
Morir o no morir.
El periodista Ray Gosling ha encès el debat a la Gran Bretanya. Aquest defensor del moviment gay i vigilant de la no-discriminació ha confesat en públic (públic = reportatge propi a la BBC) que va matar ajudar a morir al seu company sentimental seropositiu i en fase terminal (amb molts dolors). I s’ha fet enrenou, molt d’enrenou perquè l’ètica, la religió i l’antropologia no són gaire amigues. Puntualitzem:
- La BBC no va comunicar a la polícia després del rodatge que s’havia confesat un crim i ara busquen les pusses a la BBC, perquè els britànics paguen un canon anual per veure la televisió i allà BBC = Estat de la Democràcia
- No ha fet esment del nom de la persona, el nom de l’hospital, la data dels fets…
- Ha dit que hi havia un pacte (no escrit) entre la seva parella sentimental i ell, per quan arribés el moment
- El moment va arribar, i el va asfixiar amb un coixí, en el llit de l’hospital, després de dir-li al metge que sortís de l’habitació
- Ha fet un posada en escena molt apropiada i, tot plegat, perquè?
Tenim el dret a deixar-nos morir? Tenim el dret a què ens ajudin a morir? Tenim el dret a què ens deixin morir? Per què a Itàlia, Espanya, Holanda o Suïssa això esdevé diferent? Res més. Mireu el vídeo (v.o.) i sentiu-lo, capteu l’expressió de la veu d’en Ray.
Un bon moment per aturar el vertigen de la vida, aturar el temps i rumiar: sabré morir com cal, quan ho hagi de fer?
PS Aquesta entrada l’he basada en una informació del programa El Secret (Catalunya Radio)
Neoloteca
Escrit pel iconejero sota la categoria En veu alta el 14th February, 2010
Doncs sí, senyors i senyores. En això estem. En diferenciar, aprendre’ns els incoatius (i els no incoatius), els mots compostos, el marc socio-lingüístic i altres cosetes. El target, goal o, dit en la nostra preciosa llengua, el perquè de tot plegat, aconseguir passar l’examen del 5 de maig per obtenir el certificat del nivell D de català. I és clar, un servidor no dóna a l’abast. Però bé, deixem-nos d’històries i excuses. Al gra.
Dues cosetes us deixo aquí: una neoloteca (www.termcat.cat/neoloteca) on trobareu paraulots com ara: literacitat. Maca, eh? Us la transcric:
“Capacitat de comprendre i produir textos escrits i textos orals planificats que permet comunicar-se, ampliar coneixements i assolir objectius personals, socials i culturals”. Té a veure amb la pedagogia i és sinònim d’una altra que també apareix en aquest súper diccionari: alfabetisme funcional (m)
I ara, marxo. Vaig a fer ‘dissabte’ a la tauleta de nit.
Did you know?
Escrit pel iconejero sota la categoria littechratus el 29th January, 2010
Aquest vídeo ens l’ha presentat el Director d’area de Tecnologia per mostrar-nos el repte al qual ens enfrontem com a Universitat Virtual. Tot i que el vídeo pot tenir algun punt ‘demagògic’ i que caldria contrastar les dades, evidencia cap a on ens movem.
Us el recomano. Poques paraules més puc afegir-hi.
Researched by Karl Fisch, Scott McLeod, and Jeff Brenman
iGénesis
Escrit pel iconejero sota la categoria littechratus el 27th January, 2010
18. Y Steve Jobs pasó a decir: “No es bueno que el iPod* continúe solo. Voy a hacerle una ayudante, como complemento de él”. Ahora bien, Steve Jobs estaba formando del silício todo aparato innovador del mercado y toda patente voladora de los cielos, y empezó a traerlas al iPod para ver lo que llamaría a cada una; y lo que el iPod le llamaba, a cada widget viviente, ese era su nombre. De modo que el iPod iba dando nombres a todos los widgets domésticos y a las patentes voladoras de los cielos y a toda app de pago del Apple Store, pero para el iPod no se halló ayudante como complemento de él. Por lo tanto Steve Jobs hizo caer un keynote profunda sobre el iPod y, mientras este dormía, tomó una de sus patentes y entonces cerró la carcasa sobre su lugar. Y Steve Jobs procedió a construir de la patente que había tomado del iPod una iPad, y a traerla al iPod.
Entonces dijo el iPod:
“Esto por fin es sistema de mi sistema
y pantalla de mi pantalla.
Esta será llamada iPad,
porque del iPod fue tomada esta”.
Por eso el iPod dejará a su padre y a su madre, y tiene que adherirse a su esposa (iPad), y tienen que llegar a ser una sola carne. Y ambos continuaban desnudos, el iPod y su esposa, y sin embargo no se avergonzaban.
Conclusió: Tinc l’iPod… necessita l’iPad!!!!!
* Léase con el modelo iPod-Touch.
Doble Identitat
Escrit pel iconejero sota la categoria littechratus el 24th January, 2010
Fa un dies vaig fer-me un nou usuari en el facebook. I com que alguns de vosaltres m’heu preguntat el per què ara hi ha dos ‘jos’, aquí us passo algunes raons.
- Els dos perfils em permeten mantenir separats el jo professional del jo personal. El meu actual lloc de treball m’obliga a conéixer moltes persones amb les que m’haig de relacionar en un entorn actiu (facebook) i passiu (linkedIn).
- Seguint el consell del meu colega X.A. separo els dos usuaris facebook mitjançant l’idioma (professional = English). D’aquesta manera és més fàcil no confondre’m d’entorn.
- Amb twitter, complemento les relacions personals. Coneixeu twitter, oi?
Es cert que Facebook permet separar els amics per grups i assignar diferents permissos de visualització, etc. Però també és veritat que quan el nombre de persones supera amb escreix la centena, fer control i seguiment es converteix en una tasca massa laboriosa.
Ser o no públic. O sóc privat?
Temps enrere les nostres dades (i vida) eren privades per defecte. Però això esdevé diferent si ens referim al nostre jo digital. La nostra identitat digital és pública per defecte i el que cal construir és el l’entorn privat. Així doncs, cal posar-se mans a l’obra, i per això dos facebooks ara.
Nota: Compte. Segurament no cal que tothom ho faci així, que sovint sóc massa rotund i generalista.