Encara no sé perquè escric, però si sé que quan ho faig m’acosto a un estat Mettā.
Aquesta paraula pāli, originària del sànscrit i d’extraordinària bellesa, es tradueix com l’amor incondicional, l’amistat, la no violència, un fort desig de felicitat per a tots els altres… Camboians, indis, tailandesos i altres cultures de l’orient fan servir el pāli en litúrgia i literatura, i mettā s’utilitza en els comiats de les cartes que escrius als qui estimes. La primera de les sis fases de la meditació de mettā bhāvanā (Visuddhimagga, Escriptures budistes) diu que s’ha de cultivar aquest tipus d’amor cap a un mateix.
Però, és tan difícil estimar-se a un mateix. Conec a tants i tantes que diem estimar-nos i que, en el fons, gairebé no sabem qui som o com som. Amb l’exercici d’escriure ens endinsem en una part fosca de nosaltres mateixos. Si algú ens veiés en aquest precís instant, ens veuria completament nuus, asseguts incòmodes sobre la fredor tèbia de la fusta d’una cadira atrotinada i reclinats sobre el full que hi ha dins la màquina d’escriure, sobre la taula. Aliens al temps i a la resta del mon. Amb la fragilitat de la pell exposada a l’aire i a la humitat, com fulles de plàtan a la tardor. I, només en alguns moments, mirant amb ulls plens d’imatges cap a la finestra per on la llum i la realitat es confonen amb l’estança.
Així és com em sento quan escric. Tinc fred, perquè tinc por. Noto el fred de la nüesa d’escriure. I quan t’endinses, no hi ha tornada, perquè sento Mettā…
Popularity: 25%
Potser els que no escrivim és per pura por a mostrar aquesta nuesa, por de nosaltres mateixos? M’ha agradat molt llegir les teves paraules…
El frio me ha calado hasta los huesos, me ha calado tanto que ya no siento nada
Quan ja no tens fred, quan ja no sents, és jústament quan comencen a sentir metta. Ja no ets fora, el teu interior ha sortit recobreix la teva pell. Es la nuesa de la paraula.
Jo sóc una dona molt terrenal i el tema Mettā no l’acabo d’entendre. Segurament perquè no hi he arribat.
Quan escric ho faig per divertir-me, per inventar-me una realitat fictícia, a vegades basada en la realitat, però fictícia finalment. Llavors no hi ha nuesa perquè no és la realitat. Ho creus realment que ens endinsem en una part fosca quan escribim?
Quan escrius, encara que sigui per divertir-te, has de deixar part teva en allò que escrius. És un acte que pot ser reflex o meditat i conscient. Quan parlo de la part fosca, no és fosca de tètrica, sinó fosca d’obscura, sense llum, desconeguda, inexplorada. Em sento nu quan estic explorant, perquè estic dins meu…