«¡Que Déu ajudi a la meva pobre ànima!»
(Paraules que va dir en el moment de morir)El 19 de gener de 2009 l’Edgar Allan Poe ha fet el seu dos-cents aniversari. Jo devia tenir uns 15 anys quan vaig llegir la seva novel·la (només va escriure una) La narració d’Arthur Gordon Pym (NY, 1838). I encara la recordo. I, ara que ho sé, em sorprèn saber que en Július Verne va inspirar-se en aquest text per escriure L’esfinx dels gels.
Com seria l’ànima de’n Poe per a què el seu narrador volgués explorar el Pol Sud? Són les terres més inhòspites del nostre planeta… A més, com ja va fer en alguns dels seus contes i poemes (El corv, 1845, per exemple), va descriure de forma notablement macabra i gràfica l’acció, esquitxant les pàgines amb escenes de canibalisme, de violència, de cadàvers en descomposició… Per escriure-la també deixar-se influenciar per L’Holandès Errant o el Robinson Crusoe, que van deixar la seva empremta.
L’obsessió per la mort des del punt de vista de l’amor vers el més enllà va estar molt valenta per l’època en la qual va viure. El seu poema Ulalume (1847) n’és prova fefaent del Romantiscime Fosc, moviment que compartia amb Nathaniel Hawthorne i Herman Melville i que, probablement, l’inspirava Lord Byron.
Gairebé totes les dones de la seva vida van morir: la seva mare, la mare que el va acollir, la seva dona… Com cridat per l’àngel Israfel, ell mateix va marxar quan només comptava quaranta anys. Potser un atac de cor, potser l’alcohol, potser perquè ell mateix ho va voler. Mai ho sabrem.
L’Edgar Allan Poe era i és, com a mi m’agrada, un ésser diferent.
Popularity: 5%
Jo he llegit els contes de Nadal. Però m’apunto la novel·la i en quan acabi amb la noia del llumí… m’hi poso!