És curiós com un grup de persones poden influir tant en la visió que un mateix té de les coses. Essent conscient d’això, veig més clar com es possible que unes paraules ben dites puguin mobilitzar les masses.
La construcció del Club de Lectura al voltant de Pedra de tartera (Maria Barbal) va estar un bon exemple. Com a narrador testimoni d’aquest fet, vaig veure com 123 pàgines van estar capaces de tenir-nos ben entretinguts més de noranta minuts. No vam deixar ni les engrunes del llibre en una sessió enriquidora, participativa i polèmica. Com és habitual, les guerres passades marquen profundament a alguns lectors hípersensibles (segons el meu punt de vista, i ells/es sabran perquè, perquè jo només soc el narrador testimoni i no puc saber què pensen) a aquests temes. Com vaig dir ahir “a una guerra no hi ha bàndols, només persones”. A pagès o a Barcelona, tots som persones que ‘sobrevivim’ a la vida. I la Conxa no és l’excepció. Només ha estat la vida engabiada d’una dona engabiada en el seu temps i en la seva terra, a qui un fet irracional li va arrencar l’únic que la mantenia ancorada a la vida. Una pedra colpejada pels durs moments de la vida. Una pedra de tartera.
Mentre escric aquestes línies, assegut a un concessionari de cotxes i escoltant a la Neus Bonet a la Ràdio, penso en els meus companys de tertúlia. I sento que soc viu. Tant de bo la resta d’ells sentin el mateix.
Popularity: 4%