Els meus llavis

Recorda el primer segon de rellotge en què ens vam conèixer. Només el primer. És igual on fóssim. És en aquest primer segon en què una persona mira la boca i els llavis de la persona a la que veu i mira per primer cop. És just en aquest instant que la nostra ànima subconscient decideix si aquesta persona ens agradarà o no. I no compta amb nosaltres. En absolut. Aquesta ànima que tenim dins no ens pregunta l’opinió.

Aquest procés no és quelcom racional. Per sort o per desgràcia, els éssers racionals són fàcils d’entendre. I això m’avorreix no sabeu de quina manera. Les persones que regeixen amb paràmetres les seves vides són tant i tant… no ho sé, previsibles. No m’estimul·len. Però clar, puc haver-me deixat fascinar –encara que no m’hagi adonat de la seva racionalitat- per la exquisida forma dels seus llavis molsuts amb gust de préssec  que s’adrecen a mi la primera vegada. O per la sinuosa i perfumada boca d’algú a qui acaben de presentar-me.

Ho creus? Creus que fa molts, molts dies, quan ens vam trobar tu i jo, alguna cosa dins el teu cap va fer un ‘clec’? I que aquest ‘clec’, i no tu, és qui tria que jo et soc agradable? O que no t’ho soc gens?

Encara millor.

Què hi ha dels teus llavis. Tu i jo ens vàrem veure en algun carrer de la vida alguna primera vegada.  I la teva boca va ser analitzada per la meva ànima. Potser per això m’agrada seure al teu costat. O per aquesta mateixa raó m’agrada seure lluny de tu, per observar-te mentre mires als altres, mentre et mous, mentre respires. O per això mateix la meva ànima fa que no m’acosti a tu.

Sé que a tu et pot ser ben igual, però tu i jo ens mirem.
Els nostres llavis s’han mirat, tal i com ho fan les ànimes.
Però no s’han conegut… encara.

Popularity: 8%