Ahir dimecres vaig assistir, com cada mes, a la tertúlia del Club de Lectura. Vam analitzar l’obra Mestre d’Ana Maria Matute: Olvidado Rey Gudú. Un dels darrers millors llibres que he llegit i que he assenyalat a la Tauleta de nit com a inolvidable (inoblidable).
L’Ardid, el personatge clau de la història i mare d’en Gudú, Rei d’Olar, és la veritable protagonista. De fet és, fins i tot com reconeix el seu propi fill, ‘l’única i darrera Reina’, amb majúscula. En Predilecte, la Tontina, la Gudulina, en Trasgo del Sud, l’Ondina… Com es va comentar ahir, el text fa un homenatge a la joventut, a la infantessa, a l’ambició, al desamor, a l’amor, a la vellesa. Un viatge d’una dona que per venjança i desamor extirpa al seu propi fill de la més gran de les emocions (i, per tant, del sentiment).
Però ahir no només va ser gran la tertúlia. Ho van ser aquells i aquelles que hi van participar i que en van dir la seva. Una rotllana de veus que proclamaven el rebuig vers la història, vers la ficció i altres que alabaven la riquesa de l’escriptura de la forma antiga, manuscrita d’escriure de l’Anna Maria. Detractors i seguidors. Homes i dones. Joves i grans.
Ho haig de dir. Em sento privilegiat de ser-hi, de sentir-hi, un cop més.
I aquesta obra, irrepetible, la tornaré a llegir. Quan sigui gran i les meves filles la puguin llegir amb mi.
