Les xarxes socials (digitals) han canviat la nostra vida o, essent humil, la meva com a poc. En el meu entorn proper – no digital – hi ha de tot: coneguts, amics i familiars amb facebook i coneguts, amics i familiars sense facebook. Tot i això, una cosa està molt clara: estem reaprenent a relacionar-nos. O ens pugem al social media o en quedem a terra.
Fa por? És innecessari? És perdre el temps? Una mica, no i no. És una mica com els llibres. Un llibre digital mai substituira l’olor i el tacte del llibre de paper, per la qual cosa hauran de conviure de manera equilibrada. Doncs en les xarxes socials és una mica el mateix. Cal aprendre, perquè hi ha un aprenentatge voluntari, a relacionar-nos digitalment també. Com a exemple (si, ja ho sé que centro tot en la meva experiència) la meva tieta Susy, a qui feia anys que no veia (ni al meu tiet), em va convidar al seu facebook. Vaig acceptar-la i escriure-li en el mur que estava molt content de saber d’ells. Em va dir que si tant content estava que la truques per telèfon, i aixà ho vaig fer. Resultat: ara ens veiem a Castellfollit de la Roca cada dos mesos. Anecdòtic: té 60 anys i fa servir el facebook també per explicar les seves vivències dià ries, exposar els seus pensaments i saber dels seus fills/es, nets/es. La tecnologia ens fa més humans, si aixà ho volem!
No entenc -però ho respecto- que algú es tanqui davant les possibilitats que ofereix Facebook de relacionar-se amb els seus propers. Hi ha qui fins i tot creu que la relació d’amistat és més o menys estreta depenent de amb quin mitjà et comuniques. Em preocupo menys de tu si t’envio un correu electrònic, que si et faig una trucada de telefon o si et poso un comentari al teu mur del facebook? Jo, no ho crec aixÃ. Les veritables relacions compatibilitzen tots els mitjans a disposició, segons les preferències dels usuaris, el seu temps, la disponibilitat.
Relacionar-nos digitalment forma part de les nostres identitats digitals. Jo sóc digital. I tu, ho ets?
M’encanta l’imatge que acompanya al teu article. És molt maca, encara que no es veuen a les persones interrelacionades. I l’article és molt interessant, de veritat.
Vull afegir unes idees.
Crec que pots confondre relacions digitals amb relacions a distà ncia. I d’aquestes últimes fa molt i molt temps que ha hagut, algunes molt famoses.
Per exemple, Woody Allen i la aleshores esposa Mia Farrow són famosos per la seva relació a distà ncia. Vivien en apartaments d’edifics (gratacels) diferents, un enfront de l’altre, es veien a través de les finestres i es parlaven per telèfon. Segurament ja saps com van acabar, quan Woody es va liar amb la filla adoptada d’amdós. Diria que aquesta relació era a distà ncia i analògica
I sobre les relacions digitals et recomano la lectura del llibre d’Isaac Asimov “El Sol Desnudo”, on la humanitat ha portat les seves relacions cap a les “visualitzacions”. Les persones consideren inapropiat tenir contacte directe i PERSONAL, per lo que es veuen a través de sistemes de videoconferència.
Espero que no sigui a això on ens porten les xarxes digitals.
Jo m’estimo més que la meva dona em toqui i m’abraçi en persona, no digitalment. Aixà la noto real, em crec la seva estima.
I dic lo mateix dels que estimo com amics. Els vull al meu costat, per lo bo i per lo dolent.
No crec que les xarxes digitals justifiquen totes les absències. En resumen, Facebook, sÃ, Relacions directes, que no em faltin.
Uf, quasi és un article d’un blog!
SÃ, això del blog, ja trigues
Què és una ‘absència’? El que fa pocs anys ho era, ja no ho és… o millor dit, potser hi ha també absències digitals. I què vol dir ‘estar al meu costat’? Crec que aquest ‘costat’ també pot estar digital. Podem aprendre molt de la Lisbeth Salander.
De fet, l’article, a més de defensar les noves relacions digitals vol fer apologia del què comença a estudiar-se ara: les identitats digitals. En aquest sentit, també et recomano un llibre molt interessant: Visibilitat (Bel Llodrà and company, Deusto)
Prenc nota del llibre! L’haurem de posar a la tauleta de nit.
Grà cies pel comentari!