(post inspirat en un post sobre la felicitat, d’en Xeotico)
En Jesús (tranquils, que no us parlo de religió) ens va deixar les bonesventures o felicitats fa 2000 anys. Però, i ara? Què hem de fer en aquesta societat global, capitalista, assetjada per un excés d’informació, desequil·librada, egoista i vertiginosa per ser feliços? Mmmm. Difícil oi?
Sóc feliç a estones. Tinc clar que és un estat no continu, perquè no podem confondre l’estat de satisfacció, riure, o de sentir-se complet amb la felicitat, oi? O no? Per completar aquest post m’agradaria posar-vos un estudi neurològic de què passa en el nostre cervell quan els humans afirmen ser feliços… però clar, no serà així.
Algú es veu capaç de fotografiar la felicitat?
PS Bé. Com que un servidor, no ho és, us passo aquesta foto súpercool del blog studymatrixart.files.wordpress.com
Felicitat…, tot plegat és molt relatiu, pregunta-ho ara mateix a la Paris Hilton o a un supervivent d’Haití, i compara. Això de la felicitat sempre m’ha semblat massa idíl·lic, i angoixant si pensem sempre que l’objectiu és ser-ne. Com allò del final del camí o del camí per ell mateix. A més si sempre fossim feliços tampoc ho assaboriríem, oi?