El periodista Ray Gosling ha encès el debat a la Gran Bretanya. Aquest defensor del moviment gay i vigilant de la no-discriminació ha confesat en públic (públic = reportatge propi a la BBC) que va matar ajudar a morir al seu company sentimental seropositiu i en fase terminal (amb molts dolors). I s’ha fet enrenou, molt d’enrenou perquè l’ètica, la religió i l’antropologia no són gaire amigues. Puntualitzem:
- La BBC no va comunicar a la polícia després del rodatge que s’havia confesat un crim i ara busquen les pusses a la BBC, perquè els britànics paguen un canon anual per veure la televisió i allà BBC = Estat de la Democràcia
- No ha fet esment del nom de la persona, el nom de l’hospital, la data dels fets…
- Ha dit que hi havia un pacte (no escrit) entre la seva parella sentimental i ell, per quan arribés el moment
- El moment va arribar, i el va asfixiar amb un coixí, en el llit de l’hospital, després de dir-li al metge que sortís de l’habitació
- Ha fet un posada en escena molt apropiada i, tot plegat, perquè?
Tenim el dret a deixar-nos morir? Tenim el dret a què ens ajudin a morir? Tenim el dret a què ens deixin morir? Per què a Itàlia, Espanya, Holanda o Suïssa això esdevé diferent? Res més. Mireu el vídeo (v.o.) i sentiu-lo, capteu l’expressió de la veu d’en Ray.
Un bon moment per aturar el vertigen de la vida, aturar el temps i rumiar: sabré morir com cal, quan ho hagi de fer?
PS Aquesta entrada l’he basada en una informació del programa El Secret (Catalunya Radio)
Popularity: 50%
Bon dia,
puça, puces en plural.
I dir que sí, que tenim dret a que aturin la màquina que ens ajuda a viure, i cal saber que ho hem de deixar per escrit, en un document que es diu testament vital. Que la mort i el patiment físic, el dolor,
d’última hora no calen, que hi ha armamentística suficient per no notar cap sensació, i que aquest alleujament, va fent que el nostre sistema nerviós central es relaxi, tant i tant que acabem relaxats per sempre més.
Gràcies pel teu comment dehesa. Per sort o desgràcia, en alguns casos podem decidir quin punt de consciència volem en el moment final
És que si ja no ens queda això…, poder morir com a persones.
Primer ens fan creure que sóm lliures de pensament i fets i després ens recorden a cada pas que no podem decidir en absolutament res de res en la nostra vida, sempre amb cotilles, portem cotilles com les dones de Norte i Sur…