No m’agrada l’escriptor Eduardo Mendoza. No em va agradar gaire ‘El misterio de la Cripta Embrujada’ i gens la -a estones- inclassificable ‘Sin noticias de Gurb’ que no vaig gossar acabar. Clar que el sentit de l’humor, com el comú, té registres diferents per a la glòria de Déu.
Però, perquè hi ha un però, em veig en l’obligació de salvar de la crema ‘La ciudad de los prodigios’. No és magnífica ni cap obra mestre. És, per a mi, més que això. És un bon llibre, contextualizat en un moment caramelet de la història d’una de les mes belles ciutats del món (en el top turístic és la número quatre).
L’autor novel•la la franja històrica que hi ha entre les dues exposicions universals de Barcelona, tot teixint una trama al voltant d’un únic personatge, previsible i no per això menys interessant: Onofre Boudevila. I ho fa bé, satisfactòriament bé.
Poc més a dir. Recomanar-vos la lectura, que perd la lleugeressa en alguns moments narratius, tot i que potser és un tret característic de la manera d’escriure de l’autor. I que pareu atenció a la vident i a les seves paraules, que us acompanyaran fins al final de la història. Entranyables les expressions, detalls històrics pseudoadaptats, cadàvers, ‘coño’s diversos i desfilada de personatges.
Em sembla a mi que aquesta entrada m’està quedant un xic pedant i repel•lent. La qual cosa m’anima a continuar escrivint-vos després d’una pausa obligada de dos mesos i dos dies (gràcies pel recordatori @Xeotico).
I la benvinguda a en @sramosdeluxe al món dels blogaires: degurusyvidentes.blogspot.com
Popularity: 3%