Tot just fa tres setmanes vaig haver d’anar a Madrid per feina. I vaig tenir la sort de poder gaudir de dues hores lliures a la tarda per perdre’m en un laberint d’art.
Mai havia sigut al Thyssen Bornesmitza. I (ah!) quant en vaig gaudir de la col·lecció permanent. Passejant segle darrera segle, d’un país a un altre país; cercant aromes, meravellant-me amb Natures Mortes on la lluentor de la plata de fa tres-cents anys no té res a envejar als moderns 3D actuals. Sorprenent-me amb la pintura Nord Americana, que desconeixia. Rememorant el meu viatge a Firenze, on vaig conèixer els Medici.
Vaig topar-me amb un retrat d’en Rubens, en el qual el personatge retratat portava un collaret de boletes de cristall. Boletes que, mirades des d’uns 10 centímetres no eren més que uns simples punts blancs, gris i groc, gargotejats a l’atzar. L’efecte que en feia, a mida que t’allunyaves, poc a poc, era que el collaret adquiria vida, dimensió, profunditat. El cristall apareixia davant els meus ulls amb tota la fragilitat, la netedat i el luxe que havia de representar. Vaig quedar bocabadat i impressionat.
Tampoc m’esperava trobar-me amb un Vincent. Centrat al mig de la sala, en un espai privilegiat i amb una il·luminació que el feia gairebé ostentós davant dels seus pobres (gens de pobres) companys. Però és que un Van Gogh és un Van Gogh. I aquest, no el coneixia. Prats verds, amb les pinzellades que caracteritzen els seus traços. I llum, molta llum interior. No vaig poder-me estar de pensar que només havia viscut 37 anys i que ningú apreciava el seu talent. Vaig entristir-me i, alhora, vaig sentir-me agraït a la vida. La felicitat es tant breu i tan fàcil…
Foto: “Les Vessenots in Auvers”. Vincent Van Gogh. 1890. Oil on Canvas, 55×65 cm.
Popularity: 2%
Ho expliques tan bé que vénen ganes d’anar-hi!