El veí del segon ja m’està mirant. I no es talla no. Jo en sostenidors i ell observant-me descaradament. Li agrado, això està clar. Però ell no m’agrada a mi, això segur. És esquifit, massa jove i lleig. M’agraden amb el cos moblat, ple d’aromes balsàmics i fet de macabeu. Però el cap, el cap m’agrada de bibliotecari, ple de paraules maques i fet de rodamón.
“Fins ara veí, que haig d’anar passant a vestir-me, m’espera el meu Sommelier”. Quin calfred al ventre. No puc estar-me de pensar en quin nou vi em farà tastar avui, i a quina part del seu cos. Què faig amb el cabell? Recollit, no el porto gaire net. Em dutxaria, però sempre em diu que no ho faci, que el cava ha de barrejar-se de forma natural amb les fragàncies del meu cos, amb la meva olor natural. Què cursi, però com m’agrada que em digui aquestes coses mentre m’explora, l’últim cop vam descobrir el Moscatell d’Alexandria. Però com a mínim en refrescaré una mica. Avui ha estat un dia de bojos al despatx. Qui em manaria a mi fer-me advocada com la mare! I, a sobre, mana ella.
Doncs sí, veí, sí. Tu aquí mirant-me cada dia i jo que ja fa tres setmanes que no el veig, com l’enyoro el meu Sommelier. Què mira ara el veí allà a dalt? La lluna. Hi ha lluna plena i és de dia. Això no és un bon presagi. Segur que em passa alguna. I van tres setmanes de set dies. No sé com he pogut aguantar tant. El meu cos cada cop me’l demana més. No entenc aquesta addicció cap a ell. Quina angoixa. Al final li hauré d’explicar a la Marta, perquè aquesta segur que s’ensuma alguna cosa. Quan ha sentit el to d’avís del meu mòbil, de seguida m’ha començat a interrogar en pla fiscalia.
- Plans, eh? Tornes al curs aquest de tastar vins?
- Sí Marta. Ja saps que fem una sessió cada dos o tres setmanes.
- Però, vols dir que anar a sopar i tastar vins fins a les dues o les tres del matí no és una mica estrany.
- No Marta. T’ho he explicat. I t’he dit que t’apuntis.
- Sí. I pagar tres-cents euros en vins i sopars al mes. Jo no m’ho puc permetre.
- Però jo sí.
- I només tasteu vins, oi?
- I caves, i sopem també. Avui toca un ‘tasca i vins’ que hi ha al carrer Llepant.
- I després…
- I després t’ho explico demà. Marxo que arribo tard.
- Fes fotos amb el mòbil. Vull conèixer el Sommelier…
- No és sommelier, és un etnòleg…
He hagut de sortir cames ajudeu-me, o li hauria confessat tot allà mateix. Segur que m’ho ha notat a la cara. Tota jo m’he tensat quan he vist ‘Sommelier’ a la pantalla. I aquesta mania que té d’enviar-me el missatge gairebé a la mateixa hora de dimecres. Li hauré de preguntar com s’ho fa per sincronitzar-se.
I el veí segueix mirant. Sempre que descorro la cortina està allà. No deu tenir res a fer? Potser és un psicòpata en potència. I jo estic hipocondríaca. Què em poso? Aquest pantalons no; aquesta faldilla tampoc. Merda, el vestit blau el tinc per rentar. Doncs aquesta faldilla texana. Ha estat el millor regal de ‘cumple’ que m’ha fet la mare. Em queda perfecte, i això que aquest mirall de l’armari sempre em fa grassa. Amb les mitges… les mitges, necessito mitges. Al safareig, ja m’ho pensava. I avui sense tanga, amb calceta normal, que m’aguanti la panxeta. I el jersei pelut, verd Folle Blanche. Uf, súpercòmoda, això necessito avui, comoditat.
On coi s’ha ficat el veí que ja no el veig. Doncs ell s’ho perd, perquè estic que em surto de bona. Sabates i bolso, sabates i bolso. Aquí. I les claus i el mòbil, el mòbil. On diantres he ficat les claus? Necessito una cigarreta, maleit el dia que vaig deixar de fumar. Sempre em dic que no he de comprar bolsos grans perquè no trobo res, i sempre acabo comprant-los, és més fort que jo. Hauré de fer un desig d’any nou, a veure si el segueixo. Perquè els de l’any passat… el de l’anglès encara; però, el de no deixar que els nois dolent s’acostin a mi, aquest no hi ha manera, noia! Sempre en caic, i aquest cop de quatre grapes. O de genolls, com la Marta. Aquesta sí que és porca. Si la mare sabés que s’ho està muntant amb un client, la mataria. A ella i a mi.
Però on coi és el veí? Ah. Oi te’l. Ha anat a buscar una beguda, i s’està canviant la camisa. Però, que fa aquest tiu amb una samarreta tipus ocean de tirants? Si sembla el Mortadelo, quin horror! Què estava buscant? Què estava buscant? Les claus, això estava buscant. On les punyetes, a la cuina, no, no hi són. On el primer calaix del rebedor, tampoc hi són. Aquí, en el bolso, per fi. Si ja ho deia jo, ja, que els haig de comprar més petits.
Ja sento la moto. “Baixo”. Ja he tornat a cridar en l’interfono. Quina mania tinc. Deu pensar que estic desesperada. La porta. Tanca la porta, i fes dues voltes, no sigui que al veí del segon li doni per entrar… Escales o ascensor? Ascensor. Així podré fer 10 segons de respiracions profundes i repassar-me els llavis. Ostia. Baixa ocupat. Ni respiracions ni llavis. Bona tarda i bona tarda. Per sort només son dos pisos. I ja hi soc al carrer, però ni rastre del meu Sommelier. En canvi, em topo de morros amb la trampa.
- Marta? Què hi fas aquí?
- Què no ha vist el meu missatge?
- No.
- Sí. Et posava que venim amb tu.
- Que vens a on?
- Al curs?
- A quin curs…
- Al de tastar vins.
“Al de tastar vins”. No se perquè ho faig, però haig de repetir per a mi mateixa cadascuna de les seves respostes. Estic en estat de xoc o quelcom semblant. Comencen a tremolar-me les mans.
- – Vens o venim?
- Venim. Mira, allà arriba el meu germà.
La lluna plena diürna m’envia al veí del segon i germà de la porca de la Marta. Dec haver estat Herodes en una altra vida i ara estic pagant per tot els nens que vaig matar
- El teu… germà…
- Ja et vaig dir que vivíeu a la mateixa illa de cases.
- I vindreu al curs?
- Sí dona. Ell en sap molt de vins i tot això, i li va fer gràcia quan li vaig dir que al final m’animava a venir. Ell paga el sopar i jo els tasts.
Veig arribar al Sommelier amb la seva moto color Bordeus, amb el seu vestit negre i reflectant, amb el seu casc dibuixat amb Sang de toro i Blanc de blancs. Minora la marxa, però no s’atura. Per sort, ha vist a temps a la Marta, és la seva advocada. S’aixeca la visera i em fa un gest amb el dit polze i el petit. Em trucarà. S’ha baixat la visera just a temps. La Marta s’ha girat però no l’ha reconegut. Adéu als aromes afruitats del Priorat sobre el seu pit. Adéu a una nit de dimecres meravellosa.
