(relat amb monosil·labs)
“Fot el camp.
No ho veus?
Ja, cap ni una.”
És just el què em va dir.
El cor li creix a les mans.
En Cesc no és bo.
És com un corb.
Et cau del cel i et treu els ulls amb el bec.
Doncs és el que la Mar té: un cor cec pel Cesc.
La Mar té els ulls verds i llu (du) un bon blau a l’ull.
“Un cop fort d’en Cesc, que té les mans molt grans”.
Li dic que no té ni cap ni peus. Que, què fa.
“Mar, fa temps que et perds.
Que no ho veus que et fa mal?
Te’n vas, Mar. Ni un cop més.”
I no em fa cas.
“Et fa les mil i una. No fa per tu.”
Em sap tan de greu.
En Cesc no té el dret de fer-ho.
Quan li dic a la Mar, fa que no amb el cap.
No tinc el dret de dir-ho.
Amb un to sec fa que qui em crec que sóc jo?
Ell és com el sol i la llum de la Mar des de fa deu anys.
No és cert.
És el fred de la nit. Té el cor ple de glaç.
Quan és al cau, la Mar li té tot net.
Li fa un bon plat i un got de vi.
Per la Mar, en Cesc és com un Déu.
I amb tot, en Cesc, quan ja és a la llar li fot un crit.
És brut com un porc.
Un cop fort al nas.
No és la llar de la Mar; és el feu on viu la Mar.
A en Cesc no li cal fer més glops de vi.
Ve tip del rom del bar.
Al cap sols té fer un bon clau, fins al fons.
“Lluc surt, ves-te’n al llit” li diu la Mar al nen.
A la Mar li cou el cul, ell no vol més fills.
Per la Mar és més i més fosc; li fa mal el cap.
És dins un pou; pel nas treu un fil de sang.
Per a ell, la Mar no és més que un sac de fems.
És fang.
I la Mar, ni piu; no té veu.
Ell sí, quan treu la llet.
Ni un bes. Res dolç.
Per la Mar el seu cos és d’en Cesc.
I què dir del seu cor, és un lloc erm.
No veu res més, sols a en Cesc.
Deu ser per raó del pis i que ell té el sou.
Si no, no ho sé.
De tant en tant la Mar diu que no es vol.
Veu el llaç d’en Cesc al coll.
I em fa por quan ho diu.
Que la via del tren, que un bon pet amb el gas…
“És un poll, Mar. Ho saps, oi? Ets més que ell.”
I no diu res més.
Sols ulls verds i plors i més plors.
“Au, va! Que et ve de gust fer?
Has de fer goig.
Fem un pas fins el parc?”
La Mar m’ha fet un truc.
Diu que en Cesc ha fet mal al nen.
El boig ha dit que no és fill seu.
En Lluc té tres anys i ell és un roc.
Em faig creus! No m’ho crec.
Hi vaig en bus.
Ja no hi ha gent. Sols en Pep del baix.
“En Lluc és a ca la Mia, amb el braç dret blanc de guix.
És un noi fort.
I en Cesc és amb els de la llei.
Té un plet.”
A la fi és el gat i no el gos.
A no menys de dos-cents peus de la Mar i en Lluc.
I qui sap, si dos anys o tres clos dins un tub. És just.
Al pis som la Mar i jo sols.
Vol el pany nou.
Un plor.
Diu que no té res, tan sols por, a en Lluc i a mi.
Li cau un ris al front. És bru.
Va al bany.
Amb un fil de veu em diu que sóc el seu port.
Li dic que sóc el seu serf.
És rar: riu baix, amb els ulls clucs.
La Mar ha dit prou: mai més.
Sí, veig que és cert. No més jou.
A la fi, ha fet el cor fort.
“Ves-t’en Cesc”, li ha dit.
Has mort per mi. Ja no ets res.”
Veig foc verd als seus ulls.
Ho tinc clar. Vull ser teu, Mar.
