M’he hagut de ‘pujar’ la medicació.

Dilluns al matí em vaig sentir indisposat, sense alè, sense sentit, ensopit. Només volia estar al Planeta Pandora. I clar, ho vaig relacionar amb la tornada a la feina, perquè era el primer dia després de les vacances de Nadal.

I llavors m’assabento que, com si no tingués prou amb les endo-hexo depressions, ara en tinc una de nova: la depressió post-avatar (3D!). Vull suïcidar-me fer-me invisible, desaparèixer perquè no m’és possible desconnectar el meu jo de la realitat d’aquesta merda puta vida desconcertant per connectar-me a un cos felí blau de dos metres i mig, amb esquelet de carboni reforçat i connectat -el víncle- amb el maravellós entorn. Doncs quina merda tot plegat per fer-ho coincidir amb lluna minvant, onada de fred glacial a tota espanya i altres crisis menors. Moment estelar per a una pel·lícula estelar.

No tinc ganes de revisar les faltes d’ortografia.
No tinc ganes d’actualitzar la tauleta de nit, i ja tocaria.
No tinc ganes de seguir respirant.
Vull marxar. Vull ser blau. Gràcies Cameron.

PS Aneu a veure-la, malgrat tot… i en 3D!

http://www.primerahora.com.mx/index.php?n=32043&p=ph

http://www.theweek.com/article/index/105003/Avatar_depression_syndrome